En diverses restes òssies de dinosaures es poden trobar traces o perforacions causades per organismes vius després de la mort de l’animal. Aquestes perforacions, conegudes com estructures de bioerosió, aporten informació per conèixer les relacions entre els éssers vius en el passat, reconstruir els paleoecosistemes i millorar el coneixement sobre el procés de fossilització dels fòssils. Ara, un estudi publicat a la revista a Earth-Science Reviews identifica aquest tipus de perforacions en ossos i, per primer cop, també en peces de l’armadura dèrmica (osteoderma) de titanosaures del jaciment de Lo Hueco (Conca), pertanyents al Cretaci superior.

Els resultats indiquen que els cadàvers de titanosaures de Lo Hueco no van ser enterrats ràpidament, com s’havia suggerit fins ara, sinó que van romandre exposats prou temps per permetre l’activitat perforadora d’insectes especialitzats (principalment necròfags i sapròfags). La recerca reformula la reconstrucció paleoecològica del Cretaci superior al jaciment de Lo Hueco amb una nova lectura de la seva dinàmica sedimentària, ecològica i ambiental.

A més, la recerca revela que un detallat estudi icnològic —és a dir, de les traces o empremtes fòssils— de les estructures de bioerosió en jaciments amb abundants restes òssies preservades podria ser molt útil per conèixer amb precisió el procés d’acumulació de les restes i de les condicions paleoambientals en què es va produir.

Gràcies a l’excepcional preservació del jaciment de Lo Hueco, la recerca, a banda d’ampliar el registre fòssil de la bioerosió produïda per insectes en restes fòssils de dinosaures, la recerca ha permès consolidar la validesa de l’icnogènere Cubiculum (en el qual s’inclouen les perforacions identificades). En concret, aquest icnogènere consisteix en unes perforacions en forma d’hemicàpsula o bossa que, per comparació amb anàlegs actuals, s’han atribuït a l’activitat bioerosiva d’escarabats dermèstids.

Lidera el treball el professor Zain Belaústegui, de la Facultat de Ciències de la Terra i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. En l’estudi també hi participen experts en dinosaures de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), des d’on es lidera el projecte de recerca nacional que ha finançat aquest estudi, i entomòlegs forenses de la Universitat d’Alcalá (UAH).

Un jaciment en què abunden restes de titanosaures

Al jaciment de Lo Hueco, un dels més importants del Cretaci superior europeu, no només hi ha restes òssies més o menys aïllades, sinó esquelets relativament complets de grans sauròpodes titanosaures que van existir fa uns setanta milions d’anys.

«L’estudi del registre fòssil de la bioerosió produïda per insectes en diferents tipus de teixit ossi (ossos, banyes o osteoderma) pot resultar molt útil per obtenir informació del procés tafonòmic que van patir aquestes restes òssies, ja siguin restes aïllades (ossos) o articulades (esquelets més o menys complets)», detalla Zain Belaústegui, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB. «En tot cas, això ens indica que aquestes restes haurien estat exposades prou temps perquè aquests organismes necròfags poguessin perforar aquestes estructures a les restes òssies».

Una finestra paleoecològica única oberta al passat

A partir de l’estudi icnològic, que és la disciplina que estudia les traces o empremtes fòssils que ha deixat l’activitat dels organismes en el passat, «es planteja si el cadàver d’un gran vertebrat podria sostenir tota una comunitat d’organismes carronyaires, necròfags i sapròfags durant un temps relativament extens», explica l’expert, que afegeix: «Per tant, si les restes òssies es fossilitzen amb traces de bioerosió, podrien ser molt indicatives d’un determinat tipus de condicions paleoambientals».

Les perforacions d’insectes aporten informació clau sobre el temps d’exposició dels cadàvers abans de quedar enterrats. Experiments amb larves de l’escarabat actual Dermestes frischii, capaç de generar estructures de bioerosió anàlogues a l’icnogènere Cubiculum, mostren que aquestes estructures poden formar-se en períodes d’almenys 240 hores, i fins i tot molt més en condicions naturals. «Com més informació tafonòmica es pugui obtenir, més dades paleoecològiques i paleoambientals tindrem sobre les restes òssies estudiades», apunta l’investigador.

L’equip ha perfilat una interpretació tafonòmica molt més precisa, ja que la presència d’aquestes abundants perforacions d’insectes apunta a un temps d’exposició més prolongat dels cadàvers. «Això indicaria una etapa bioestratinòmica més llarga per als dos nivells fossilífers principals de Lo Hueco (G1 i G2), fet que descarta l’enterrament ràpid dels cadàvers dels titanosaures que s’havia inferit prèviament», detalla Belaústegui.

El treball inclou també una revisió exhaustiva de més de 140 referències sobre bioerosió d’insectes en teixit ossi, des del Triàsic mitjà fins a l’Holocè. Malgrat això, només una d’aquestes referències correspon a la península Ibèrica, fet que subratlla la rellevància del nou estudi i la necessitat de continuar explorant aquest registre.