La tirzepatida és un dels fàrmacs que els darrers anys han revolucionat el tractament de l’obesitat i d’altres patologies com ara la diabetis. Tot i el seu èxit clínic, encara no se sap amb precisió com actua a escala molecular i cel·lular. Un
estudi amb ratolins mostra que el fàrmac té un impacte directe en la millora del metabolisme gràcies a l’activació del teixit adipós marró, un tipus de greix especialitzat en la despesa energètica. Segons els investigadors, aquests resultats ajuden a comprendre millor els mecanismes d’acció de la tirzepatida i obren noves vies per desenvolupar tractaments més integrals contra l’obesitat i altres malalties metabòliques.
La recerca l’ha liderat Marion Peyrou, investigadora Ramón y Cajal de la Facultat de Biologia i l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i el CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN).
Fàrmac amb acció dual
La tirzepatida (nom genèric del fàrmac Mounjaro) és un producte aprovat per al control de pes en adults amb obesitat, o sobrepès amb comorbiditats, i també per al tractament de la diabetis mellitus de tipus 2 mal controlada. A diferència d’altres fàrmacs antiobesitat, actua simultàniament sobre els receptors de dos factors hormonals: el GIP i el GLP-1. Aquesta doble acció condueix a una pèrdua significativa de pes corporal, principalment a través de la reducció de la ingesta d’aliments.
Per entendre millor com actua la tirzepatida, els investigadors han fet una anàlisi exhaustiva dels efectes del fàrmac en diferents dipòsits de teixit adipós utilitzant un model experimental de ratolí, ja que aquest tipus d’anàlisi no és viable en humans. En primer lloc, han tractat ratolins obesos —alimentats amb una dieta rica en greixos— amb tirzepatida. Els resultats s’han comparat amb els d’un grup de ratolins que no havien rebut el medicament però que havien consumit exactament la mateixa quantitat d’aliment. Aquesta comparació ha permès separar els efectes propis del fàrmac dels derivats únicament de la reducció de la ingesta.
Els resultats de l’anàlisi mostren que la tirzepatida activa el teixit adipós marró, és a dir, estimula un tipus de greix especialitzat a «cremar» calories procedents dels aliments, a diferència del teixit adipós blanc, que principalment emmagatzema greix i és el que s’acumula en l’obesitat. «Aquesta activació s’associa amb una capacitat més gran de cremar energia metabòlica i amb la producció de batocines per part del teixit adipós marró, molècules beneficioses per al metabolisme», explica Marion Peyrou.
Aquesta troballa és rellevant perquè indica que la tirzepatida té efectes metabòlics més enllà de l’aprimament que provoca a conseqüència de reduir la gana i, per tant, la ingesta alimentària. «Aquest medicament no només fa disminuir el pes corporal, sinó que també té efectes beneficiosos en el metabolisme. El teixit adipós marró actiu “crema” glucosa i greixos dins l’organisme, la qual cosa contribuiria al seu efecte positiu no només en la reducció del pes corporal, sinó també en la disminució dels nivells de glucosa i greixos a la sang, i milloraria el metabolisme», destaca la investigadora.
Cap a un tractament més integral de l’obesitat
L’activació del teixit adipós marró ha estat, durant anys, una estratègia prometedora per combatre l’obesitat i altres alteracions metabòliques, però fins ara els intents farmacològics havien fracassat, sovint a causa d’efectes secundaris adversos, especialment a nivell cardíac. «La tirzepatida, tot i activar el teixit adipós marró, no presenta aquests efectes negatius; al contrari, mostra beneficis cardiovasculars. Si les nostres troballes es confirmen en humans, es reforçaria la importància de desenvolupar estratègies terapèutiques que no només redueixin la ingesta d’aliments, sinó que també incrementin la despesa energètica i l’activació del greix marró», explica la investigadora.
Aquest plantejament consolida la idea que els tractaments contra l’obesitat són més eficaços quan actuen simultàniament sobre diferents mecanismes fisiològics, i ofereixen així una aproximació més integral. «Això podria contribuir a millorar el control de l’excés de pes i a reduir alteracions associades, com ara la diabetis de tipus 2 i altres trastorns metabòlics», afegeix.
Alhora, comprendre de manera més precisa els mecanismes d’acció de la tirzepatida també podria contribuir a refinar la manera com es prescriuen aquests tipus de fàrmacs en el futur. «Identificar quins perfils de pacients en podrien obtenir un benefici més gran, per exemple aquells amb una despesa energètica més compromesa, obriria la porta a una medicina més personalitzada, basada no només en el control de la gana o del pes, sinó també en l’estat metabòlic global», subratlla.
Malgrat tot, els investigadors destaquen que encara es necessiten més estudis per poder extrapolar els resultats d’aquesta recerca als humans. «Com que es tracta d’un estudi fet amb ratolins, cal ser cautelosos, ja que hi pot haver diferències importants entre espècies en la regulació del metabolisme, la distribució del teixit adipós i la resposta als fàrmacs. Per això, encara cal més evidència clínica de l’acció d’aquests fàrmacs sobre el greix en els humans», conclou Peyrou.