La brossa marina és un greu problema mediambiental a tot el planeta. Per reduir-la, caldria aplicar un sistema de monitoratge global, consensuar l’ús de mètodes i protocols comuns per obtenir dades, i categoritzar tots els components de les deixalles marines. Això implica un enorme esforç científic, polític i social a escala internacional —no assumible amb la mateixa intensitat per tots els països— davant la magnitud de tot el que encara s’ignora sobre la contaminació de mars i oceans, i especialment de l’oceà profund, on s’acumula la gran majoria de brossa marina.
Aquesta és una de les conclusions principals de l’article publicat a la revista Marine Pollution Bulletin que té com a autors principals el catedràtic Miquel Canals, de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB; Georg Hanke, del Centre Comú de Recerca (JRC) de la Comissió Europea; Ryota Nakajima, de l’Agència Japonesa per a la Ciència i la Tecnologia Marítima i Terrestre (JAMSTEC); Melanie Bergmann, de l’Institut Alfred Wegener (AWI) d’Alemanya; François Galgani, de l’Institut Francès de Recerca per a l’Explotació de la Mar (IFREMER), i Daoji Li, de la Universitat Normal de l’Est de la Xina (ECNU), entre altres experts.
El treball vol contribuir a conscienciar i convèncer que cal incloure les deixalles marines —i les del fons marí en particular— en qualsevol directiva, conveni, tractat o acord que s’estableixi a escala nacional, regional o global per minimitzar la contaminació marina. El fons marí és l’abocador final en què acaben anant a parar la gran majoria de les deixalles marines, alerten els experts.
El focus de la recerca se centra en les macrodeixalles —de dimensions superiors als 2,5 cm— que s’acumulen en els fons marins, el gran embornal final de les deixalles marines. Amb una gran rellevància ambiental, aquesta fracció ha estat sovint obviada davant l’allau d’estudis sobre altres fraccions de mida menor, com ara els microplàstics.
Un problema mediambiental que comença a terra ferma
Pràcticament tots els mars i oceans estan afectats per les deixalles marines, i bona part dels contaminants arriben per via fluvial. Els rius que aboquen més deixalles es troben al sud del continent asiàtic (Amur, Hai, Groc, Iang-Tsé, Zhu, Mekong i sistemes del Ganges i de l’Indus) i a l’Àfrica (Níger i Nil).
A més de les aportacions per via fluvial, alguns fenòmens extraordinaris i catastròfics —per exemple, el tsunami de l’est del Japó del mes d’abril de 2011— arrosseguen quantitats altíssimes de deixalles cap a l’oceà. La pesca i altres activitats desenvolupades en el medi marí són generadores contínues de tipus específics de deixalles, com ara restes de xarxes, palangres, boies i pneumàtics emprats com a defenses de les embarcacions.
«En els països en vies de desenvolupament, mancats de sistemes robustos de gestió de residus, l’abocament de deixalles al medi natural i, per tant, a la costa i al mar, és moneda corrent, com ho mostren alguns estudis recents que hem fet en ecosistemes de manglar a Colòmbia», detalla el catedràtic Miquel Canals, director de la Càtedra UB d’Economia Blava Sostenible.
En els països més desenvolupats econòmicament, la gestió de les deixalles és molt més efectiva que en països en vies de desenvolupament i amb menys capacitat econòmica. Tot i que tots els països volen un medi ambient més saludable, la capacitat real per aconseguir-ho és molt variable i les prioritats econòmiques varien en cada cas.
«Per exemple —apunta l’expert—, en països amb una renda per capita baixa o molt baixa, sovint molt poblats, la prioritat d’alimentar cada dia la població passa pel davant de la prioritat de protegir el medi ambient. En països més influents, tot i tenir el combat contra la contaminació marina a l’agenda de prioritats, la situació també és diversa, atès que hi ha moltes variables que influeixen en el vessament de residus al medi. Com ara, la densitat de població, les condicions climàtiques, la sensibilització social i els components culturals».
«A la Mediterrània, una mar envoltada d’humanitat, les quantitats de deixalles són elevades en superfície, a la columna d’aigua, i sobretot al fons. Alguns indrets, com l’estret de Messina, entre Sicília i el sud d’Itàlia, són veritables abocadors submarins. Quan hi ha episodis de pluges fortes, l’aigua arrossega cap a les fondalades marines grans quantitats de deixalles abocades prèviament als barrancs costaners pels residents, inclosos els objectes més inversemblants, des de neveres fins a automòbils, i des de joguines fins a bosses d’escombraries», explica Canals.
Una metodologia comuna per contrastar dades
Disposar de dades contrastables i homologables en totes les recerques és també un requisit imprescindible per avançar en la lluita contra la contaminació per brossa marina. Però la manca d’un sistema de monitoratge global dificulta aquest objectiu. Per tenir una visió general de l’estat de la qüestió, alguns models usen indicadors com ara la quantitat de deixalles plàstiques mal gestionades segons la conca fluvial o el país, la densitat de població o el producte interior brut.
«Ara bé, aquests models donen xifres que sovint s’allunyen força les unes de les altres», comenta Canals. «Cal emprar mètodes d’observació i mesura homogenis i harmonitzats, i prioritzar l’ús de tecnologies avançades tant per a l’observació com per a l’anàlisi i la gestió de les dades. També considerem elements essencials la formació local a diferents nivells i la capacitació (capacity building). En aquest context, la perspectiva temporal és fonamental per determinar els estats o les situacions de referència o de partida (baselines)».
De canvis en el consum a la gestió mediambiental
El progrés tecnològic és un aliat en la lluita contra les deixalles marines. La incorporació de tecnologies modernes (sensors i càmeres aerotransportades, vehicles subaquàtics autònoms i tripulats, sonar d’escombrada lateral, batimetria de multifeix de molt alta resolució, anàlisi d’imatges, i encara altres) ha millorat els processos per identificar, quantificar i categoritzar les deixalles. És essencial que les dades estiguin perfectament georeferenciades i que les tecnologies que utilitzem per obtenir-les siguin no destructives; és a dir, que no generin cap mena d’impacte en els hàbitats investigats. Al seu torn, caldria establir més sinergies entre el sector acadèmic i les empreses privades, posseïdores d’una enorme quantitat d’observacions, dades i imatges de deixalles marines adquirides durant les darreres dècades. Les dades del sector privat podrien contribuir de manera molt efectiva justament a la definició de referències històriques, als programes científics de seguiment i, per tant, també a la identificació de tendències a llarg termini.
Eliminar o reduir la contaminació per plàstics —el component principal de les deixalles marines— exigeix identificar les fonts emissores, les vies de transferència fins al mar, i també els llocs on s’acumulen en el medi marí. Cal evitar que les deixalles arribin a la mar de forma massiva i no suficientment controlada —o totalment incontrolada—, com passa en moltes regions del món. Per això, és important implantar mesures en direcció ascendent (upstream) adreçades a la producció, els hàbits de consum i la gestió de les deixalles a terra, tant a títol individual com col·lectiu. L’aplicació de mesures directes en el medi marí —per exemple, l’extracció de deixalles del fons en grans quantitats— només s’ha de fer sota criteris tècnics i mediambientals, per evitar un impacte en el medi encara pitjor.
Més compromís polític per protegir el medi marí
Informar i conscienciar el món polític de l’abast i les conseqüències de la contaminació marina per macrodeixalles és un pas crític per poder dissenyar i implementar polítiques mediambientals reals i efectives. És imprescindible transmetre la informació més rellevant a la classe política per poder generar accions efectives en la cadena de valor i ús (productors i consumidors), així com accions orientades al medi marí i costaner. En aquest context, les macrodeixalles del fons marí representen un element clau de les evidències que justifiquen la implantació de mesures de mitigació d’abast global.
En l’àmbit europeu, hi ha normatives com ara la Directiva marc de l’estratègia marina —adreçada a assolir el bon estat ambiental (BEA) dels hàbitats marins d’Europa—, que conté un descriptor centrat en les deixalles marines; la Directiva relativa a les instal·lacions portuàries receptores a efectes del lliurament de rebutjos generats per vaixells, i la Directiva relativa a la reducció de l’impacte de determinats productes de plàstic en el medi ambient.
També cal citar les resolucions i decisions de l’Assemblea de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (UNEA) i l’Aliança Global sobre la Contaminació per Plàstics i Deixalles Marines en el marc del Programa de les Nacions Unides per al medi ambient (PNUMA), així com els plans d’acció i les convencions sobre mars regionals (RSC), entre les quals el sistema del Pla d’acció per a la Mediterrània i el Conveni de Barcelona per a la protecció de la mar Mediterrània. «Malauradament, les negociacions impulsades pel Programa per al medi ambient de les Nacions Unides (UNEP) per a la conclusió d’un tractat internacional per aturar la contaminació per plàstics, incloent-hi el medi marí, van acabar sense acord el passat mes d’agost a Ginebra», subratlla Canals.
«Avui dia, gairebé setanta anys després de la primera immersió a l’oceà profund l’any 1958, només disposem d’imatges del 0,001 % dels fons marins a profunditats de més de dos-cents metres, les quals representen el 66 % de tota la superfície oceànica. Aquesta dada il·lustra amb claredat la magnitud de tot el que ignorem sobre la contaminació per deixalles marines, i l’enorme esforç que encara cal fer per tenir una visió prou acurada de la presència i els impactes de les deixalles als mars i oceans del món», conclou Miquel Canals.