Un estudi liderat per la Universitat d’Alacant (UA) i la Fundació Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM) analitza les barreres que separen el coneixement científic de les polítiques ambientals i de la seua aplicació efectiva.

La investigació exposa quant tarda el coneixement científic en matèria d’ecologia a traslladar-se a les polítiques ambientals i fins a quin punt aquestes polítiques es tradueixen posteriorment en resultats efectius.

Publicat en Cell Reports Sustainability amb el títol «Quantifying the gap from scientific evidence to environmental policy and implementation across scales», l’article tracta dues bretxes fonamentals: l’existent entre ciència i política i la que separa la formulació de polítiques de la seua implementació.

L’equip, en el qual participen investigadors del Departament d’Ecologia i de l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi Ramon Margalef de la UA, va analitzar l’aparició de diferents conceptes ecològics en la literatura científica i la seua posterior incorporació en els principals convenis ambientals de les Nacions Unides.

Els resultats mostren que, de mitjana, passen gairebé set anys fins que aquests conceptes s’incorporen a les polítiques internacionals. Els conceptes més antics (que més temps fa que estan disponibles en literatura científica) tendeixen a presentar retards menors, mentre que la seua incorporació depèn en gran manera de la coincidència entre les agendes científica i política.

En aquest sentit, els resultats qüestionen així la idea que generar evidència científica siga prou perquè aquesta es traduïsca automàticament en decisions polítiques.

Dels acords internacionals a l’acció

El treball també analitza què ocorre una vegada establits els compromisos ambientals, utilitzant la biodiversitat com a cas d’estudi. Les dades mostren que l’efectivitat de les mesures de conservació augmenta a mesura que es redueix l’escala d’implementació, i és més gran a escala local o regional que a escala global.

Aquest resultat posa de manifest que establir grans objectius internacionals és necessari, però no suficient: l’èxit depèn del fet que puguen traduir-se en mesures concretes, recursos i actuacions adaptades al territori.

L’estudi planteja que reduir aquestes bretxes requereix avançar cap a models de coproducció de coneixement, en els quals el personal científic, els responsables polítics, el personal gestor i altres agents implicats participen des de les primeres fases de definició dels problemes i de les solucions.

En un context d’acceleració del canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, el treball destaca que el repte no consisteix únicament a generar coneixement científic sòlid, sinó també a aconseguir que aquest arribe amb més rapidesa a la presa de decisions i es transforme en accions efectives.

La investigació s’ha desenvolupat en el marc de la Unitat Mixta d’Investigació CEAM-Universitat d’Alacant, que articula la col·laboració científica entre la Fundació Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM) i el Departament d’Ecologia de la UA.