El que durant més de tres dècades va ser considerat un vestigi d’època romana ha resultat ser una peça clau per a comprendre les xarxes comercials i militars del Mediterrani baixmedieval. Una investigació dirigida des de la Universitat d’Alacant (UA) ha permès reinterpretar un dels conjunts d’armament més singulars trobats en aigües espanyoles: els 43 cascos descoberts l’any 1990 en el jaciment subaquàtic de roques de la Barbada, enfront de la costa de Benicarló.
L’estudi, publicat en la revista científica Antiquity, de la Cambridge University Press, ha sigut desenvolupat per un equip internacional coordinat des de la UA i encapçalat per Manuel Frallicciardi, doctorand en cotutela entre la Universitat d’Alacant i la Universitat de Salern. Els resultats situen l’origen d’aquestes peces entre finals del segle XIV i començaments del XV, fet que desmunta l’atribució romana que havia acompanyat la troballa des de la seua recuperació.
La història va començar de manera fortuïta quan uns pescadors van extraure accidentalment amb les seues xarxes dos grans blocs metàl·lics compactats per la corrosió marina. En l’interior s’ocultava un conjunt excepcional d’elms de ferro. La concentració de 43 exemplars és el que queda d’un carregament potencialment molt major, però tal nombre converteix aquesta troballa en el lot més gran de cascos medievals conegut fins a la data en el Mediterrani occidental.
Segons explica Raimon Graells, professor de la UA, codirector del projecte doctoral de Frallicciardi i un dels autors del treball, la magnitud del conjunt transcendeix l’interès purament arqueològic. «Estem davant d’una evidència directa del comerç d’armament a gran escala. Aquest descobriment revela una xarxa d’intercanvis i comunicacions molt més complexa del que es pensava fins ara”, assenyala.
La investigació apunta a més a una circulació d’armes entre la costa de la Comunitat Valenciana i els grans centres comercials del nord d’Itàlia, com Gènova, una de les potències mercantils més grans de l’època. La presència d’un carregament tan nombrós suggereix que el transport d’equipament militar formava part de circuits comercials perfectament estructurats que connectaven diferents territoris mediterranis.
Metodologia de la UA
Un dels aspectes més innovadors del treball ha sigut l’aplicació d’una metodologia desenvolupada a la Universitat d’Alacant. Encara que aquest sistema d’anàlisi s’utilitza habitualment en estudis arqueològics, mai s’havia emprat per a examinar armament medieval d’aquestes característiques. Gràcies a aquest enfocament i a les datacions per radiocarboni realitzades sobre restes tèxtils conservades a l’interior de diversos cascos, els investigadors van poder establir una cronologia molt més precisa.
Frallicciardi recorda que la identificació inicial va plantejar nombroses dificultats. «Al principi era complicat situar-los en una època concreta perquè presentaven trets que recordaven tant a models tardoromans com a possibles exemplars medievals inspirats en la tradició clàssica», explica. La sorpresa va arribar quan les anàlisis científiques van confirmar que la tipologia no encaixava amb cap de les catalogades fins ara.
«Quan vaig iniciar la investigació em va resultar increïble comprovar que pràcticament no hi havia paral·lels coneguts», assenyala el doctorand. La cerca de referències el va portar a localitzar algunes representacions iconogràfiques semblants a Anglaterra durant el segle XIV, encara que sense equivalències exactes. Els resultats del carboni 14 van acabar confirmant que es tractava d’una forma de casc poc documentada i pertanyent a una etapa de transició tecnològica que no va tenir continuïtat posterior.
Els especialistes consideren que totes les peces formaven part d’una única remesa quan van arribar al fons marí. La hipòtesi més probable és que el lot estiguera embalat i fora transportat per via marítima quan va ocórrer algun incident durant les operacions de càrrega o descàrrega. El conjunt va aparèixer a tot just sis metres de profunditat, al costat d’una zona utilitzada com a embarcador.
Per a Graells, la hipòtesi apunta al fet que una part del carregament va quedar atrapada sota l’arena i no es va poder recuperar en aquell moment. Aquest accident fortuït va permetre que el paquet romanguera ocult durant segles, enterrat en l’arena.
La conservació excepcional dels cascos ha sigut possible gràcies a l’acció combinada de concrecions marines i sediments. En alguns exemplars, aquests dipòsits van segellar els teixits que recobrien l’interior, i van crear microambients estables que van protegir materials orgànics normalment destinats a desaparèixer amb el pas del temps. Precisament aquests fragments tèxtils van ser fonamentals per a reconstruir la història del conjunt.
Els investigadors situen l’enfonsament en un període especialment convuls per al Mediterrani occidental. L’expansió de la pirateria islàmica en les costes valencianes de mitjan segle XIV, juntament amb la creixent militarització del litoral, va generar una elevada demanda d’equipament defensiu. En aquest context, el carregament podria haver estat destinat a milícies locals, tropes del Regne de València o companyies armades encarregades de protegir la frontera marítima.