Un incendi ocorregut fa uns 3.500 anys en el poblat de l'Edat del Bronze de Cabezo Redondo, situat en el municipi de Villena, va destruir habitatges i tallers. No obstant això, aquest mateix foc que va arrasar part de l'assentament també va permetre conservar de manera extraordinària un dels objectes més difícils de documentar en arqueologia: un teler amb gran part de la seua estructura de fusta.

El descobriment, aconseguit per un equip d'investigadors de diverses universitats espanyoles i publicat recentment en la revista Antiquity, constitueix un dels pocs casos coneguts a l'Europa mediterrània on es preserva no sols el conjunt de pesos del teler, sinó també elements de fusta i fibres vegetals associats. En concret, l'article està signat per Gabriel García Atiénzar, Paula Martín de la Sierra Pareja, Virginia Barciela González i Mauro S. Hernández Pérez, de la Universitat d'Alacant (UA), juntament amb Ricardo Basso Rial, de la Universitat de Granada, i Yolanda Carrión Marco, de la Universitat de València.

Segons explica el catedràtic de Prehistòria de la UA Gabriel García Atiénzar, l'incendi va generar un context arqueològic molt particular on “el col·lapse del sostre va ser crucial”. “Va crear un context segellat en el qual l'àrea va ser destruïda de manera sobtada i va quedar immediatament soterrada, la qual cosa va permetre'n la conservació”, matisa. Sota les restes de la coberta esfondrada van quedar atrapats els elements del teler, incloses fustes carbonitzades, pesos de fang i cordes d'espart.

El teler va ser descobert durant l'excavació d'un espai de circulació situat en el vessant occidental de l'assentament. Hi va aparèixer una plataforma elevada on es concentrava un conjunt molt dens de pesos de fang. Segons explica Ricardo Basso Rial, investigador postdoctoral de la Universitat de Granada, aquestes evidències van permetre identificar el dispositiu amb bastant seguretat, ja que “encara que el teler va aparèixer en un context col·lapsat i faltaven algunes peces, el conjunt compacte de 44 pesos cilíndrics amb perforació central, la majoria d'uns 200 grams, és característic d'un teler vertical de pesos”.

Al costat d'aquests pesos es van trobar diverses bigues de fusta de pi disposades en paral·lel. Algunes de les més gruixudes presenten una secció rectangular i, probablement, corresponien als pals verticals del bastidor. Altres peces més estretes, de secció circular, s'interpreten com a barres horitzontals del sistema.

Els investigadors també van identificar fibres trenades d'espart associades a l'estructura i, fins i tot, es van localitzar restes de xicotets cordons en les perforacions d'alguns pesos, que probablement servien per a fixar els fils de l'ordit. Gràcies a aquesta combinació de pesos, fusta i fibres, l'equip ha pogut reconstruir amb precisió el funcionament del teler, un fet molt poc habitual en contextos prehistòrics.

L'arqueobotànica Yolanda Carrión, de la Universitat de València, va analitzar les peces de fusta recuperades. “La conservació dels elements orgànics es va produir gràcies a l'incendi que va carbonitzar les restes i a la seua escassa alteració posterior, les quals, paradoxalment, el foc va destruir, però també va conservar”, explica.

L'estudi microscòpic de la fusta va permetre identificar que el teler estava fabricat amb pi blanc, una espècie àmpliament distribuïda en l'entorn. Segons Carrión, l'observació dels anells de creixement suggereix que les bigues procedien d'arbres longeus que proporcionaven fusta de gran diàmetre, la qual cosa indica una selecció acurada del material. “La posició dels elements de fusta de distint calibre, encaixats entre si i recolzats en una paret, al costat de la presència dels pesos, permet elaborar una hipòtesi sòlida sobre la morfologia del teler”, afig la investigadora.

La troballa s'emmarca en un procés més ampli conegut com la “revolució tèxtil” de l'Edat del Bronze europea, caracteritzada per canvis tecnològics i econòmics en la producció de teixits.

Per a Ricardo Basso, aquest fenomen no va ser conseqüència d'un únic factor, ja que, segons explica “la revolució tèxtil va ser el resultat de la convergència de diversos processos com l'expansió de la ramaderia orientada a la llana, innovacions tècniques en telers i eines de filat i canvis socials que van afavorir una producció tèxtil més intensiva i diversificada”.

En Cabezo Redondo, aquestes transformacions es perceben en l'aparició de noves formes de fusaioles (pesos de fus) més lleugeres i en diferents tipus de pesos de teler. Algunes d'aquestes són prou lleugeres com per a permetre la producció de teixits més fins i complexos, com les gergues de llana. No obstant això, els teixits pròpiament dits rares vegades es conserven en contextos arqueològics, per la qual cosa moltes d'aquestes inferències es basen en l'estudi indirecte de les eines.

Per això, el teler de Cabezo Redondo resulta especialment valuós pel fet que “permet passar d'interpretar pesos aïllats a documentar un teler en funcionament quasi amb detall fotogràfic, amb la seua estructura de fusta, les cordes, els pesos i el context arquitectònic”, subratlla Basso.

El context en el qual va aparèixer el teler aporta, a més, informació sobre l'organització social del treball. El dispositiu estava situat en un espai exterior compartit entre diversos habitatges, la qual cosa suggereix una producció cooperativa. “Això indica que diferents grups domèstics van poder col·laborar en activitats com ara filar, teixir o moldre gra”, assenyala Paula Martín de la Sierra, investigadora postdoctoral de l'Institut Universitari d'Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric (INAPH) de la UA i membre del projecte d'investigació. “Altres activitats artesanals del poblat com la metal·lúrgia o el treball de l'ivori semblen haver estat concentrades en àmbits especialitzats”, concreta.

Les evidències bioantropològiques apunten a més a un paper central de les dones en aquestes activitats tèxtils, ja que en diverses sepultures de l'assentament s'han identificat dones les dents de les quals presenten desgast característic associat al treball de filat, probablement per subjectar fibres o tallar fils amb els incisius.

Jaciment de Cabezo Redondo

Lluny de ser un llogaret aïllat, Cabezo Redondo va ser un important nucli regional. La seua grandària, la continuïtat de la seua ocupació i la monumentalitat d'algunes estructures suggereixen que va actuar com a centre polític i econòmic en el sud-est peninsular durant el II mil·lenni aC.

Encara que presenta similituds amb la coneguda cultura argàrica, els investigadors consideren que l'assentament pertany a una fase posterior, denominada “postargàrica”. El famós tresor d'or trobat en el jaciment seria contemporani al teler.

Per als investigadors, la troballa obri noves vies d'estudi. Futures investigacions podrien incloure anàlisis arqueomètriques de fibres microscòpiques o estudis isotòpics d'ovelles per a reconstruir la procedència de les matèries primeres i el grau d'especialització de la producció tèxtil.

Mentrestant, el teler de Cabezo Redondo ja es perfila com un dels testimoniatges més complets de la tecnologia tèxtil en l'Europa de l'Edat del Bronze. Com resumeix Basso, el jaciment es converteix així en “un laboratori excepcional per a estudiar l'evolució tècnica i social dels tèxtils durant el segon mil·lenni abans de la nostra era”.

Cabezo Redondo és un dels jaciments més importants de l'Edat del Bronze en el sud-est de la península Ibèrica. Les excavacions sistemàtiques van començar el 1960 sota la direcció de l'investigador local José María Soler, que va decidir intervenir per a evitar la destrucció del turó per les pedreres d'algeps que explotaven el lloc.

Des de 1987, el jaciment ha sigut objecte de campanyes d'investigació dirigides primer per Mauro S. Hernández i posteriorment per un equip en el qual participen, entre altres, García Atiénzar i Virginia Barciela González, de l'INAPH de la UA.

L'assentament va estar ocupat aproximadament entre el 2100 i el 1250 aC i va arribar a abastar al voltant d'una hectàrea d'extensió. Les cases, construïdes sobre terrasses disposades en el vessant del turó, disposaven de bancs, llars, sitges i recipients d'emmagatzematge. Les anàlisis de restes vegetals i animals indiquen que els seus habitants practicaven una economia agropecuària intensiva.

A més, nombroses troballes com ara adorns d'or, plata, ivori d'elefant, granadures de vidre i petxines marines, entre altres, evidencien que la comunitat estava integrada en àmplies xarxes d'intercanvi que connectaven el sud-est peninsular amb altres territoris d'Ibèria, el Mediterrani occidental i fins i tot Europa central.