Fins a quin punt els gens influeixen sobre les rutes migratòries de les aus? Encara no es coneix prou bé quins són els factors que determinen les grans migracions dels ocells marins. Ara, un estudi publicat a la revista Molecular Ecology revela que, en el cas de les baldrigues cendroses, l’ascendència genètica dels individus té més pes en les decisions migratòries que no pas l’entorn social de la colònia de cria. Entre els autors destacats del treball hi ha Raül Ramos i Jacob González-Solís, de l’equip del Seabird Ecology Lab, de la Facultat de Biologia i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.

L’estudi assenyala que combinar la genòmica individual i el seguiment dels moviments podria ajudar a dissenyar estratègies de protecció, a entendre millor les rutes migratòries de les aus i a identificar les àrees marines clau que utilitzen al llarg de tot el cicle anual.

«Més enllà de l’exemple de les baldrigues, aquest estudi posa de manifest que, en altres espècies migratòries, individus que comparteixen una mateixa colònia de cria poden tenir estratègies migratòries diferents en funció de l’origen genètic», indiquen els autors.

Els híbrids de les dues espècies segueixen rutes intermèdies

La baldriga cendrosa mediterrània (Calonectris diomedea) i l’atlàntica (C. borealis) són aus migratòries que recorren llargues distàncies pels oceans. Solen criar en àrees separades, però a la zona de l’estret de Gibraltar coincideixen i, fins i tot, conviuen en colònies mixtes en què eventualment es poden reproduir entre elles i donar lloc a individus híbrids.

«Els resultats de la recerca revelen que les aus que crien en una mateixa colònia poden seguir estratègies migratòries diferents en funció de la seva ascendència genètica, més que de l’aprenentatge social a la colònia reproductora», indica Raül Ramos, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB.

«A més, quan les dues espècies s’hibriden, els individus resultants segueixen patrons migratoris intermedis entre les dues espècies. Això aporta proves sòlides que les migracions de llarga distància d’aquestes espècies tenen una base genètica», apunta el professor.

El fet que els híbrids presentin estratègies migratòries intermèdies mostra que la hibridació pot generar individus amb patrons de moviment diferents dels de les espècies parentals. «Per tant, cal tenir presents les zones de contacte i els processos d’introgressió —el moviment de gens d’una espècie a una altra— per poder interpretar la connectivitat entre poblacions, i també per poder desenvolupar estratègies de conservació que preservin aquests processos evolutius», detalla el catedràtic Jacob González-Solís, cap del Seabird Ecology Lab.

En l’estudi, que té com a primer autor Beñat Garcia-Urdangarin, doctorand del programa de doctorat en Biodiversitat de la UB, també hi participen equips de la Universitat de Milà (Itàlia), la Universitat Estatal de Colorado (Estats Units), l’Associació de Naturalistes del Sudest (ANSE), l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i l’Estació Biològica de Doñana (EBD-CSIC), entre d’altres. L’equip va emprar geolocalitzadors, uns dispositius que permeten reconstruir els moviments a partir dels nivells de llum, per seguir la migració anual d’una cinquantena d’individus de sis colònies reproductores. Les dades es van combinar amb la seqüenciació del genoma complet per determinar-ne l’ascendència genètica i identificar els possibles híbrids.