Les comunitats indígenes i locals no són actors secundaris en la conservació de la biodiversitat, sinó agents decisius que ja protegeixen el medi natural a tot el planeta. Els seus sabers ancestrals i pràctiques de custòdia ambiental —sovint invisibles i desconeguts pel món acadèmic i polític— són imprescindibles per dissenyar estratègies més efectives i inclusives que permetin sostenir la biodiversitat i impulsar un futur més just i sostenible.

Aquestes són algunes conclusions d’un article publicat a la revista BioScience i dirigit per Giulia Mattalia, del Laboratori de Botànica de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona, unitat associada al CSIC, i Irene Teixidor Toneu, de l’Institut Mediterrani de Biodiversitat i Ecologia Marina i Continental de França. Hi han participat experts de la Universitat d’Addis Ababa (Etiòpia), la Universitat de Victoria (Canadà), la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile (Xile), la Universitat Tribhuvan (Nepal) i la Universitat de Turku (Finlàndia), entre altres institucions.

El treball indica que enfortir les pràctiques de gestió indígenes i locals dins dels marcs científics i polítics de conservació de la biodiversitat podria contribuir a una conservació més eficaç i inclusiva. «Això permetria superar la conservació segons models colonials, que ignoren els usos i pràctiques tradicionals sostenibles en àrees protegides», detalla la professora Giulia Mattalia, que ha desenvolupat aquesta recerca també a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) i al Jardí Botànic de Nova York.

«És essencial fomentar polítiques que considerin que els custodis de la biodiversitat són tan importants com la biodiversitat mateixa, això facilitaria que els beneficis de la custòdia s’avaluessin des de la perspectiva de qui la realitza», indica la investigadora. «Hi ha evidència científica que aquest canvi de paradigma en conservació de la biodiversitat és positiu per a la natura, com mostra el nostre i molts altres articles, i a més contribueix a la justícia social i a la descolonització de les estratègies de conservació», afegeix la professora Irene Teixidor Toneu.

Per una conservació més eficaç i inclusiva

Cada pràctica de custòdia ambiental és una expressió de les relacions recíproques de les persones i el medi natural, en connexió directa amb la identitat cultural i les diferents visions del món. «Moltes d’aquestes pràctiques existeixen des de fa centenars d’anys i contribueixen a mantenir paisatges d’alt valor natural i cultural», precisa Teixidor.

El treball presenta un marc conceptual innovador que identifica pràctiques de gestió mediambiental en diferents punts del planeta —des de l’Equador fins a Suïssa, del Nepal al Canadà— estructurades en tres nivells d’organització ecològica: l’espècie objectiu (poblacions), els conjunts d’espècies (comunitats) i els ecosistemes o paisatges. Aquest marc s’il·lustra mitjançant una revisió exhaustiva de la literatura científica sobre espècies culturals clau, amb un alt valor ecològic i antropològic en diverses societats.

L’estudi, que revisa 242 articles científics, s’han identificat 343 informes de pràctiques de gestió dirigides a gairebé mil espècies culturals clau, juntament amb 1.652 informes sobre les contribucions d’aquestes espècies a les persones. «Aquest estudi és la primera revisió sobre aquestes pràctiques a escala global», explica Teixidor.

El nou marc presentat en l’estudi ofereix una classificació exhaustiva i coherent «que permet comparar les pràctiques a diferents escales, a diferència d’altres referències anteriors, que sovint es limitaven a tàxons específics, ecosistemes concrets o grups socials reduïts», detalla Mattalia.

«Aquest marc —continua— ens permet identificar i classificar els impactes intencionals i els efectes col·laterals positius sobre el sistema socioecològic més ampli. A més, el llenguatge compartit per a la cogestió ambiental facilita el diàleg entre les comunitats locals i indígenes, els científics i els gestors de la conservació».

Així mateix, aquest marc de treball flexible reconeix «que les accions biofísiques estan estretament vinculades a dimensions espirituals, socials i polítiques», apunta la investigadora.

Com protegir les espècies d’alt valor cultural

El treball revela que pràctiques com ara la crema controlada, la translocació, la collita selectiva o la modificació de l’hàbitat no només sustenten espècies culturalment vitals, sinó que es transmeten a través de sistemes socioecològics més amplis.

La recerca s’il·lustra amb casos emblemàtics de pràctiques de gestió d’espècies connectades amb espècies culturals clau. Per exemple, la comunitat huancavilca —una cultura precolombina de la costa equatoriana— i la palmera de vori (Phytelephas aequatorialis), en un entorn amenaçat per la desforestació i la sobreexplotació forestal; els haida del Canadà i el mol·lusc Haliotis kamtschatkana, que pateix els efectes de la sobreexplotació, la caça furtiva i el canvi climàtic, o la cultura chepang i el Diploknema butyracea, l’arbre de la mantega nepalès, connectat al cor del continent asiàtic i afectat per les fluctuacions del mercat.

Aquestes espècies d’alt valor cultural també estan amenaçades avui dia. «Per protegir-les, caldria centrar la conservació no només en l’espècie, sinó en el manteniment de la relació de cura mútua entre les comunitats i les espècies culturals clau», indica Mattalia.

Un llenguatge compartit entre diferents disciplines

Superar la invisibilitat acadèmica de les estratègies de custòdia ambiental ha estat un dels grans obstacles de la recerca. «Moltes pràctiques han estat invisibles per als acadèmics a causa del paradigma de la naturalesa verge (wilderness), una visió eurocèntrica que ignora com els humans han modelat els paisatges durant mil·lennis. A més, l’epistemologia dicotòmica natura-gent (positivista i occidental) ha mantingut una distinció rígida entre humans i natura, fet que dificulta la comprensió de les relacions de reciprocitat», indica Mattalia. «Finalment, la manca de terminologia comuna també ha dificultat la identificació i comparació de les pràctiques en els estudis previs».

Avui dia, les pràctiques de gestió encara no estan prou reconegudes en instruments com ara el Marc mundial de biodiversitat de Kunming-Montreal, i aquest és un objectiu que caldria assolir en el futur per assegurar una governança equitativa. Per incorporar les pràctiques de custòdia ambiental a una escala més àmplia en benefici de tot el planeta, seria important adoptar enfocaments transdisciplinaris mitjançant múltiples sistemes de valors (instrumentals, intrínsecs i relacionals) en la presa de decisions polítiques, per reflectir les visions holístiques de les comunitats.

«Un enfocament transdisciplinari implica treballar conjuntament i des del respecte amb les persones que practiquen la custòdia ambiental, que mantenen els coneixements i relacions amb la biodiversitat», explica Teixidor.

L’equip també proposa aplicar l’escalabilitat dels resultats locals utilitzant el marc conceptual proposat, com una eina per analitzar i potenciar els resultats positius de la custòdia local a escala global. Finalment, considerar aquestes pràctiques és fer un pas per respectar i valorar les persones que les duen a terme.